La cohesió social d’una ciutat com Sant Feliu requereix que hi hagi dues coses fonamentals: serveis generals, suficients i de qualitat per a tota la ciutadania, i serveis específics d’atenció i d’acompanyament a les persones i famílies més afectades per la crisi i amb més risc d’exclusió social. Entre els serveis generals, els que afecten  la via pública (des de la neteja viària fins a l’enllumenat o el manteniment) i els que afecten els equipaments i polítiques en l’àmbit de la cultura, l’esport i, sobretot, l’educació. Entre els serveis específics, el treball coordinat dels serveis socials i d’ocupació per pal·liar els efectes de la crisi en temes tan fonamentals com l’alimentació, l’habitatge o la lluita contra l’atur.

Tots aquests serveis necessiten un finançament adequat: tenir més serveis pagant menys impostos és inviable. Altres ajuntaments han reduït serveis: han tancat escoles bressol o de música, escurçat horaris d’equipaments, etc. A Sant Feliu, per contra, hem optat per incrementar les polítiques socials: més infants a les escoles bressol o de música, més ajuts i prestacions socials, més plans d’ocupació... En un context, a més, molt difícil.

Difícil en termes generals, per la profunda crisi del sistema que els governs no van preveure i ara fan recaure sobre els sectors més febles i els seus drets. També sobre els ajuntaments, precisament perquè materialitzen molts d’aquests drets en forma de serveis. I difícil també en termes locals, pel dèficit acumulat durant l’etapa anterior d’1,66 milions d’euros que hem d’eixugar obligatòriament entre el 2013 i 2015.

Per mantenir o incrementar serveis en aquesta situació, hem pres un conjunt de mesures: reduir despesa no fonamental, renegociar préstecs, ajornar inversions i incrementar l’IBI lleugerament per sobre del cost de la vida. Sé que és una mesura polèmica, però també sé que és necessària. Altres persones podrien tenir altres propostes: crec, sincerament, que haurien d’assumir el deure cívic i la responsabilitat de presentar-se a les properes eleccions municipals.

A més dels impostos com l’IBI, l’Ajuntament té preus públics per als seus equipaments. Fins ara, el preu podia ser una barrera per accedir a serveis tan necessaris com les escoles bressol. Amb la voluntat d’afavorir la igualtat d’oportunitats en aquest servei, aquesta primavera aprovarem un nou criteri de preus, ajustat als ingressos de cada família. Un criteri que coneixem amb el nom de tarifació social i que ha de ser un instrument clau per aconseguir una ciutat més equitativa en tots els àmbits, una prioritat clara i constant d’aquest equip de govern.

La cohesión social de una ciudad como Sant Feliu requiere que haya dos cosas fundamentales: servicios generales, suficientes y de calidad para toda la ciudadanía, y servicios específicos de atención y acompañamiento a las personas y familias más afectadas por la crisis y con mayor riesgo de exclusión social. Entre los servicios generales, los que afectan a vía pública (desde la limpieza viaria hasta la iluminación o el mantenimiento) y los que afectan a los equipamientos y políticas en los ámbitos de la cultura, el deporte y sobre todo la educación. Entre los servicios específicos, el trabajo coordinado de los servicios sociales y de ocupación para paliar los efectos de la crisis en temas tan fundamentales como la alimentación, la vivienda o la lucha contra el paro.

Todos estos servicios necesitan una financiación adecuada: tener más servicios pagando menos impuestos es inviable. Otros ayuntamientos han reducido servicios: han cerrado guarderías o escuelas de música, han reducido horarios de equipamientos, etc. En Sant Feliu, al contrario, hemos optado por incrementar las políticas sociales: más niños y niñas en las guarderías y en la escuela de música municipales, más ayudas y prestaciones sociales, más planes de ocupación… En un contexto, además, muy difícil.

Difícil en términos generales, por la profunda crisis del sistema que los gobiernos no previeron y ahora hacen recaer sobre los sectores más débiles y sus derechos. También sobre los ayuntamientos, precisamente porque materializan muchos de estos derechos en forma de servicios. Y difícil también en términos locales, por el déficit acumulado durante la etapa anterior de 1,66 millones de euros que tenemos que saldar obligatoriamente entre 2013 y 2015.

Para mantener o incrementar servicios en esta situación, hemos tomado un conjunto de medidas: reducir el gasto no fundamental, renegociar préstamos, aplazar inversiones y incrementar el IBI ligeramente por encima del coste de la vida. Sé que es una medida polémica pero también sé que es necesaria. Otras personas podrían tener otras propuestas: creo, sinceramente, que deberían de asumir el deber cívico y la responsabilidad de presentarse en las próximas elecciones municipales.

Además de impuestos como el IBI, el Ayuntamiento tiene precios públicos para sus equipamientos. Hasta ahora, el precio podía ser una barrera para acceder a servicios tan necesarios como las guarderías. Con la voluntad de favorecer la igualdad de oportunidades en este servicio, esta primavera aprobaremos un nuevo criterio de precios, ajustado a los ingresos de cada familia. Un criterio que conocemos con el nombre de tarifación social y que ha de ser un instrumento clave para conseguir una ciudad más equitativa en todos los ámbitos, una prioridad clara y constante de este equipo de gobierno.