463
maig 2016 | Sant Feliu de Llobregat
L'entrevista
Albert Martínez | Exempresari amb ganes de tirar endavant
“Només penses que la teva família sobrevisqui”
L’Albert Martínez, com molta altra gent, se les ha vist ben magres amb la crisi. Va passar de tenir dues empreses i portar una vida força acomodada, a perdre tot el seu patrimoni. Aquest santfeliuenc de 52 anys, casat i amb dos fills, es va enfonsar, però gràcies a la família i els amics se n’ha sortit. Fa un any va participar en un grup que l’Observatori per la Salut Mental de Catalunya va engegar a Sant Feliu per donar suport emocional a les persones aturades de llarga duració. L’experiència l’ha ajudat molt i aviat espera repetir, però aquest cop el seu objectiu és anar-hi per ajudar els altres a partir d’explicar-los la seva experiència. L’Albert ho té clar: tirar endavant és possible.
Quan li va començar a canviar la vida?
Les coses m’anaven bé fins que van arribar els impagaments al començament de la crisi, però el pitjor va venir quan l’empresa que tenia a Sallent va entrar en un concurs de creditors. Vaig lluitar, vaig posar tot el que tenia, i al final no va servir de res. Em vaig trobar sense ingressos i amb la família nerviosa, encara que tenia tot el suport de la dona i els fills.
S’ho pensava, que la crisi el podria fer caure?
Hi havia avisos perquè entre els anys 2007 i 2009 van començar a haver-hi impagaments i projectes que no es realitzaven, però no t’acabes de creure que et tocarà, perquè tens feina i penses que vas tirant. El meu món empresarial estava molt lligat a temes mediambientals i a les ajudes de les corporacions, i aquest sector que havia tingut una alça important, de cop i volta, va anar minvant. La mala sort va ser que una de les empreses més importants amb qui treballàvem va fer fallida i ens va arrossegar.
En els últims vuit anys la seva vida ha fet un gir de 180 graus. Ha canviat com a persona?
M’ha ajudat a conèixer-me una mica més a mi mateix i a estimar molt més la meva família. Costa molt tirar endavant, has de fer coses que potser en una altra situació no faries, com treballar en la il·legalitat, però és la manera de sortir-se’n perquè has de posar un plat a taula, pagar l’escola dels fills, el lloguer... i treballar en negre no vol dir fer-se ric, sinó que és purament sobreviure. Un no té la sensació que està defraudant Hisenda, només penses que la teva família sobrevisqui.
“Conec famílies que s’han destruït per culpa de la crisi en viure una situació similar a la meva”
“Costa molt tirar endavant, has de fer coses que potser en una altra situació no faries”
Més enllà de sobreviure econòmicament, com s’ho va fer per sobreviure emocionalment?
És més difícil perquè quedes tocant el terra, potser més avall i tot. S’ha de ser una mica fort i tenir el suport dels altres. També cal tenir paciència i pensar que tens possibilitats de tirar endavant. Mai rendir-se, això és el pitjor que una persona pot fer.
Quin paper hi juga la família i els amics en situacions com la seva?
La família és imprescindible, és qui més suport et dóna, almenys en el meu cas. Els meus fills em deien: “papa, si això no ho podem fer, no ho farem, no et preocupis”. I la meva dona, que m’ha ofert sempre un suport incondicional, es va posar la motxilla a l’esquena. Els amics tampoc m’han fallat. Han estat un suport important, no econòmic, sinó més en el sentit de parlar, de fer-te sortir de casa... He de dir però que una amiga em va deixar viure gratuïtament en una casa quan jo no podia assolir els pagaments d’un lloguer, i un amic em va oferir un cotxe perquè em pogués moure i no em quedés a casa. I és que quedar-se a casa és un dels perills més grans que hi ha.
Hi ha molts casos en què la família no està a l’altura.
És cert, conec famílies que s’han destruït per culpa de la crisi en passar per una situació similar a la meva. En el meu cas, però, s’ha enfortit al mil per mil. Gràcies a la família he tirat endavant i ara tinc nous projectes i estic content.
Fa un any entra en un grup de suport emocional a persones aturades de llarga durada. Què li ha aportat l’experiència?
Una amiga que treballa al Consell Comarcal em va comentar que hi havia el projecte d’aquest grup i vaig decidir participar-hi. M’ha anat molt bé perquè he conegut persones que estaven en una situació similar a la meva o molt pitjor. Allà cadascú explica els seus problemes, i parlar amb gent com tu et dóna força i et sents útil una altra vegada. I és que el problema és que la gent que passa per situacions com la meva moltes vegades no ho diu, no en parla, es tanca, i aquí és quan comencen els veritables problemes en l’àmbit social. A més, aquests grups també permeten detectar malalties tant físiques com psíquiques entre els assistents. Ara ja no vaig al grup però se n’està muntant un altre i hi penso anar perquè vull que la meva experiència serveixi per a aquestes persones que ho veuen tot tan fosc.
Molta gent opta per fer-se invisible a la societat. Vol amagar-se i que el veí no sàpiga que ho passa malament.
Sí, i és un error. La necessitat ha de poder més que la vergonya de demanar ajuda. Jo no m’he trobat en aquesta situació perquè tenia l’avantatge que la meva dona treballava i portava diners a casa, no tots els necessaris, però almenys podia portar menjar i pagar algunes coses. Ara bé, tenia molt clar que si hagués arribat a una situació extrema hauria demanat ajuda, però conec persones que pensen “què diran de mi” i s’amaguen. Aquesta gent ha de saber que ningú dirà res. Els serveis socials estan per ajudar les persones que ho necessiten.
Potser és que la gent se sent culpable d’haver perdut la feina, la casa, el cotxe...
No s’han de culpar a ells sinó als bancs perquè sabien que aquesta situació es donaria i només van mirar pel negoci. Estava cantat que moltes famílies acabarien per no poder pagar, però els bancs van pensar que era igual, que es quedarien els pisos, els cotxes, i que traurien benefici per totes bandes. I després, quan la cosa se’ls posa fotuda, demanen un rescat. I au, a rescatar els que primer ens han robat a tots. Tot és culpa dels bancs i de la mala gestió dels governs.
La manca de feina fa perdre la seguretat i l’autoestima. Creu que la precarietat laboral té efectes similars?
Crec que si tenim una feina i un sou, per poc que sigui, podem estar contents, encara que hem de lluitar perquè la precarietat no sigui tal i vagi millorant. Cal tenir en compte que els empresaris, sobretot els petits i mitjans, també ho estan passant malament i estan lluitant perquè la gent no es quedi sense feina.
Molts estudis estableixen que com més precàries són les condicions laborals d’una persona pitjor és la seva salut. Ho ha viscut en la seva pell?
No és el meu cas, però sí he conegut gent a qui li ha perjudicat la salut. Quan la tensió et porta a no poder assolir el que vols, pot esdevenir una malaltia. Vaig conèixer una persona que no sortia de casa seva, no hi havia manera, fins que va integrar-se al grup de suport. També sé de persones que han patit infarts o atacs de feridura, molta gent emmalalteix per culpa d’aquestes situacions.
Malgrat tot el que ha passat, vostè és la prova que és possible sortir-se’n.
Sí, però no és fàcil. Cal lluitar per molt enfonsats que ens trobem. Si tenim fills, hem de fer-ho per ells; si tenim parella, per la parella; i si estem sols, per nosaltres mateixos. Un dels secrets per sortir d’aquestes situacions és moure’s. La vida et dóna oportunitats i cal buscar-les. A totes les persones que estiguin passant pel mateix que he viscut jo, els dic: “Si us plau, sigueu feliços”.
“Sobreviure emocionalment és més difícil que
fer-ho econòmicament, perquè quedes tocant el terra”