desembre 2015 | Sant Feliu de Llobregat

|

|

L'entrevista

“Si fas recerca i t’ho quedes per a tu no serveix de res, cal fer-ne difusió”

 

Historiadora, treballes en un centre d’estudis i has guanyat la Beca Blanca Bardiera que t’ha permès publicar el llibre fruit de la teva investigació. Estàs satisfeta?

Vaig començar a treballar al Centre d’Estudis Comarcals vinculada al projecte del Memorial Democràtic del Baix Llobregat, fent el buidatge dels expedients dels detinguts a la presó de Sant Feliu. Físicament estava a l’Arxiu Comarcal que és on es conserven els documents i veia la gent del Centre d’Estudis treballar i em moria d’enveja i pensava tu no tindràs la sort de treballar-hi però la vaig tenir i em sento una privilegiada per treballar del que he estudiat. A més, estic molt contenta d’estar al Centre d’Estudis perquè estem envoltats de persones que tenen una capacitat intel·lectual increïble. Els nostres col·laboradors i col·laboradores fan unes reflexions i tenen una manera de pensar que són com un think tank en l’àmbit comarcal i això t’enriqueix com a persona. Jo he crescut allà.

Llicenciar-se en història i dedicar-se professionalment al sector és tot un premi.

Sí, perquè el que normalment fa la gent que estudia història, i jo també ho vaig fer, és treure’s el certificat d’aptitud pedagògica i especialitzar-se en l’educació i la docència. Realment no entenc com vaig acabar fent història amb la formació que vaig rebre d’història abans de la carrera, ja que va ser aprendre de memòria la història de forma correlativa tal com l’entenia el professor de torn que em tocava; no m’ensenyaven a pensar ni reflexionar. Per això penso que l’educació ha de ser vocacional. Si he après a fer història ha estat al Centre d’Estudis i amb l’Arxiu Comarcal.

El març de 2015 es va presentar el teu llibre 'Dones entre reixes. Les santfeliuenques i la repressió franquista (1939-1950)'. Quanta feina hi ha al darrere?

Hi ha una feinada brutal. Vaig guanyar la beca el 2006 i vaig començar fent la recerca i buidatge de l’Arxiu Comarcal, que és la font mare del llibre. Després vaig anar a altres arxius com l’Arxiu Nacional i al de l’Audiència Provincial de Barcelona. La feina de recerca pura i dura és molt llarga però realment remenar i consultar papers i apuntar les coses més interessants que creus que et pot servir per a la redacció del llibre, aquesta és la part que més em va agradar. La recerca té etapes en què et desesperes perquè o bé no avances perquè no trobes absolutament res i t’ofusques o bé trobes tantíssima informació que et desborda. La recerca no és agraïda fins al final, almenys és la meva experiència. Després la recompensa és brutal.

Després va venir la fase d’ordenació d’idees i redacció. Com va anar?

Va ser un procés llarguíssim, d’uns 4 o 5 anys, durant el qual vaig tenir dos fills. Em van ajudar molt les 2 tutores, l’arxivera del Prat, Marga Gómez, i l’arxivera comarcal, M. Luz Retuerta, que es van llegir el text un munt de vegades i, amb una paciència ingent, em van fer múltiples comentaris a les múltiples versions que els vaig anar entregant. A les primeres versions era molt visceral i poc objectiva. La història no és objectiva però s’ha de tendir a l’objectivitat i els meus primers textos no ho eren gens. Està clar però que si fas recerca i t’ho quedes per a tu no serveix de res, te’n vas a la tomba amb els coneixements al cervell. L’interessant de fer recerca és després poder fer-ne difusió per això la Beca Blanca Bardiera és molt bona beca perquè et permet publicar la teva recerca.

 

 

Per què vas triar investigar sobre el franquisme a la comarca?

Quan vaig entrar al Centre d’Estudis i vaig descobrir el món del franquisme al Baix Llobregat, dels represaliats i les represaliades, em va fer un clic al cervell i quan vaig conèixer l’existència de la beca, no em vaig plantejar cap altra opció.

 

Però el franquisme és un tema que ja està molt estudiat, no?

Està molt estudiat, encara que en l’àmbit comarcal no tant i, en relació amb les dones, encara menys, però és igual, mai es pot acabar. Tota recerca serveix perquè algú al darrere la millori o la canviï, o sigui que no s’esgota mai un tema. Hi ha buits documentals o teòrics que potser no s’han investigat, però és indiferent. Jo he escrit el llibre perquè algú un dia l’agafi i li pugui servir de mare per parir-ne un altre de nou amb nous coneixements.

 

Amb quina idea et quedes del que has investigat?

Em quedo amb les meves protagonistes perquè la recerca va començar amb elles. Quan feia el buidatge dels expedients de la presó em va cridar l’atenció que hi havia expedients a homes i a dones acusats de rebel·lió militar o d’auxili a la rebel·lió però no es deia per què. Potser perquè sóc dona em va cridar l’atenció que el franquisme imputés les dones i que les conseqüències fossin despropor-cionades. A més, se les va jutjar doblement perquè havien fet una transgressió social no acceptada ni per homes ni per dones, i se les va jutjar amb la mateixa crueltat que als homes per una triple repressió. I és que les dones van ser represaliades per motiu polític, pel motiu polític dels seus companys, pares o fills i per ser dones. Als homes no se’ls va jutjar per ser homes ni per agafar les armes, en canvi a elles sí. Les dones milicianes no van ser enteses ni per homes ni per dones en el moment en què vivien.

 

De tota la investigació t’ha quedat algun fil que podria donar peu a una nova recerca?

Tinc una dona al cervell de qui no vaig trobar el consell de guerra que s’hauria de resseguir. Estava acusada de rebel·lió militar, se’n va anar al front a lluitar i el consell de guerra, per algun motiu, ha desaparegut. A més, com que jo em vaig centrar en les dones que van entrar a la presó, també es podria estirar el tema de les dones que no hi van entrar. Les dones de presos van patir la repressió quasi igual que les que van entrar a la presó.

 

Una part de la investigació va ser entrevistar les dones represaliades o bé familiars seus. Són testimonis colpidors?

Fa anys de les entrevistes però les recordo molt emotives. Les vaig fer al principi i es van aprofitar pel projecte del Memorial Democràtic del Centre d’Estudis on altres investigadors van fer altres entrevistes que avui custodia l’Arxiu Comarcal. La que més recordo és la d’una dona que tenia una tieta i un tiet que els havien represaliat junts, ell per una causa política i ella per ser la seva dona. Durant l’entrevista li vaig llegir el nom de totes les dones tancades a la presó que havia trobat i va resultar que una d’elles era la seva sogra.

 

Com valores l’existència de beques com la Beca Blanca Bardiera?

Per desgràcia a la comarca ara hi ha menys beques de recerca i coneixement que quan vaig començar. Si no és a través de beques com aquesta és molt difícil pagar-te una recerca d’aquest tipus. Quan presentes un projecte a una beca no ho fas per l’aportació perquè no et compensa econòmicament, ho fas perquè t’apassiona el tema que estàs estudiant i sobretot perquè després et publiquen la recerca. Al Centre d’Estudis Comarcals publiquem recerques. No paguem el cost de la recerca però oferim editar el llibre a cost reduït i amb unes garanties perquè tenim un consell editorial que revisa el text.

 

Fa unes setmanes vas fer l’Argumentum, el discurs de cloenda de les Jornades de la Tardor contra la violència masclista a Sant Feliu. És difícil trencar els rols entre la dona i l’home que ha imposat la història?

En el meu discurs vaig parlar de la llibreria de dones de Milà que són una sèrie de dones, moltes historiadores, que escriuen en femení perquè és el gran buit de la història. I és que la història està escrita en neutre, en els llibres d’història no hi ha gènere i si n’hi ha és el masculí. Jo crec que la història l’hem d’escriure tal com raja, en neutre no pot ser, ha de mirar amb ulls d’homes i de dones.

 

Treballes al Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Com definiries la feina que s’hi fa?

Tota societat té 3 pilars: sanitat, educació i cultura. El Centre d’Estudis és un promotor molt important de la cultura a la comarca. Som com un gran departament de cultura a la comarca. Ara estem muntant un congrés en l’àmbit del Baix Llobregat en què hem aconseguit vincular grans institucions com sindicats, empreses, el Consell Comarcal, ajuntaments i molta gent i això sense una estructura com el Centre d’Estudis no seria possible.

 

El Centre d’Estudis es va traslladar al 2012 al Centre Cívic Mas Lluí. Ha estat positiva la nova ubicació?

Ens ha donat l’oportunitat de disposar d’un espai millor, amb una gran sala i també ens ha donat més visibilitat i ha fet que la gent ens conegui. De tota manera nosaltres treballem arreu de la comarca i sortim molt a fora. Agraïm molt que aquest 2015 s’hagi traslladat l’Arxiu Comarcal al pis de dalt, ja que tenim unes sinèrgies molt especials des de sempre i muntem molts actes plegats.

 

 

El Centre d’Estudis és una entitat sense ànim de lucre. Com s’ho fa per tirar endavant tants projectes?

Tot el que es fa al Centre d’Estudis es fa gràcies als nostres col·laboradors i col·laboradores que treballen de forma voluntària. Trobo que totes les empreses haurien de funcionar com nosaltres perquè tot es decideix per consens i a través de la negociació. De vegades penso que no sé com podem portar endavant tantes coses. Hem arribat a gestionar 40 projectes alhora entre temes de recerca, memòries, subvencions, el butlletí mensual, el Memorial Democràtic, les recerques col·lectives, a més dels actes que anem fent durant tot l’any. I al Centre només estem assalariades 3 persones. L’entitat depèn de subvencions públiques d’ajuntaments i organismes oficials i també dels nostres propis serveis que oferim als municipis i a qui vulgui. A més, des de setembre de 2012 gestionem el Centre Cívic Mas Lluí, que representa una part molt important del pressupost.

 

Com percep la identitat del Baix Llobregat com a comarca. Hi ha sentiment de pertinença al territori?

El problema que tenim és que som les portes de la ciutat de Barcelona. Hi ha molta gent que és conscient que viu dins de la comarca però hi ha molta que no. Crear identitat és un dels objectius del Centre d’Estudis des que es va crear l’any 1974 i diria que en els darrers anys aquest sentiment ha crescut potser per problemes que han sorgit al territori com Eurovegas, el qual va fer obrir els ulls a molta gent.

 

A la comarca hi ha una trentena de centres d’estudis locals. Són necessaris, treballeu coordinats?

Els centres d’estudi locals són més petits que nosaltres però fan una tasca de formiguetes i ens coordinem amb ells. Per exemple al novembre vam fer la trobada d’entitats, iniciativa que sorgeix del Centre d’Estudis Comarcals però que es fa de la mà amb un centre local i allà ens trobem tots. Aquesta vegada vam intercanviar les recerques que està fent cada centre, que és una manera de comunicar-nos i mantenir relacions. A més, en l’àmbit de tot Catalunya hi ha una coordinadora de centres d’estudis de parla catalana.

 

En l’àmbit local, recentment es va celebrar la segona edició de la Setmana del Patrimoni.  Com la valora?

El coneixement s’ha de socialitzar i és una iniciativa fantàstica, un exemple clar que l’Ajuntament de Sant Feliu aposta, primer per la recerca i, després, pel patrimoni. Ha donat a conèixer el patrimoni local a molta gent que potser no en tenia ni idea, però alhora que es fan iniciatives com la Setmana del Patrimoni cal continuar amb la recerca perquè per poder ensenyar coses has de continuar descobrint.