desembre 2014 | Sant Feliu de Llobregat

|

|

L'entrevista

Va deixar Barcelona per la tranquil·litat del barri de Can Llobera ara fa 22 anys. Doctora en Biologia i llicenciada en Química, Neus Agell combina les feines de despatx com a catedràtica de Biologia Cel·lular i vicedegana de recerca a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb la docència a les aules i la investigació al laboratori. Fa més de 15 anys que dirigeix un dels equips d’investigació vinculats a la UB, el qual està d’enhorabona per la descoberta d'una proteïna clau en el càncer de pàncrees. Tot i que es tracta d’una troballa important, Neus Agell és molt conscient que és una petita passa en un camí llarg i incert, que malgrat tot l’apassiona. A casa, l’encoratgen a seguir endavant, esperit de lluita que probablement han heretat els seus dos fills, membres del grup musical santfeliuenc The Penguins, als quals segueix amb devoció.

Què ha descobert l’equip que dirigeix sobre el càncer de pàncrees?

El càncer de pàncrees és un càncer de difícil tractament i un dels de pitjor pronòstic. Els càncers es produeixen perquè hi ha unes cèl·lules que no fan bé la seva funció, comencen a proliferar molt i creix un tumor. L’alteració en el funcionament d’una proteïna anomenada KRAS en les cèl·lules de pàncrees és un dels punts clau en el desenvolupament d’aquest càncer. Fins ara s’ha intentat inhibir l’acció d’aquesta proteïna alterada amb unes drogues que no han funcionat. Nosaltres hem intentat buscar una nova manera d’atacar-la i hem vist que per a la seva actuació en el desenvolupament del tumor necessita anar amb una parella, que és la que hem identificat i que es denomina 'HNRNPA2B1'. Ara intentarem atacar aquesta parella.

Quant de temps fa que investigaven el tema?

Fa més de 30 anys que es va descobrir la proteïna alterada, la KRAS, el primer oncogèn descobert en càncers humans. El meu equip fa uns 20 anys que investiguem diferents aspectes relacionats amb aquesta proteïna. En els últims 6 anys ens hem centrat en analitzar la interacció amb la parella descoberta ara.

Per què van centrar la investigació en el càncer de pàncrees?

Ens interessava estudiar els mecanismes que fan que una cèl·lula comenci a proliferar independentment del que li digui l’entorn. Hi ha laboratoris que estudien un tipus de càncer o una altra malaltia i l’estudien a fons en tots els seus aspectes. Nosaltres, a la nostra unitat de Biologia Cel·lular de la UB fem una recerca bàsica, treballem a nivell de mecanismes molt fonamentals. Estudiem com funcionen les cèl·lules normalment i quines alteracions poden tenir en determinades malalties. Partim de la idea que una cèl·lula que funciona correctament ha de respondre als senyals externs i fer el que l’entorn li diu. Sempre estudiem aquest control social, quines són les molècules que hi estan implicades. En molts càncers aquests mecanismes estan alterats i nosaltres estudiem per què, però a nivell bàsic, independentment de quin tipus de càncer parlem.  En aquest cas, el fet d’estudiar el càncer de pàncrees va ser perquè una de les nostres proteïnes preferides (KRAS) està alterada amb molta freqüència en aquests tipus de càncers. També estem treballant en càncer de colon i ho mirarem en càncer de pulmó. El que no sabem és si en aquests càncers aquesta proteïna treballa amb la mateixa parella que hem trobat en el de pàncrees.

Està satisfeta de la troballa?

Sí, per la il·lusió de trobar una resposta a les preguntes que ens hem fet i pensar que apuntem cap a possibles teràpies, encara que som conscients que moltes de les troballes al final no arriben a la clínica. La nostra feina de recerca segueix un procés més o menys continuo d’anar avançant en el coneixement, però de tant en tant hi ha un salt que és com un petit premi que et motiva.

Fa molts anys que està al capdavant d’aquest equip a la UB?

Fa més de 15 anys. En el grup som 7 o 8 persones, però hi ha més grups en el departament, amb els quals sempre fem col·laboracions.

 

La descoberta obre la porta a continuar avançant. Quin és el proper pas?

Volem estudiar si la interacció que hem descobert es pot trencar. Hem de veure més bé com interactuen les dues proteïnes per posar en safata a alguna farmacèutica tota la informació i pugui buscar inhibidors, però això requereix fer una inversió molt gran i té un risc molt elevat ja que pot ser que al final no es trobi un producte exitós. D’altra banda, també hem de reunir mostres de molts tumors humans i determinar en quins subtipus aquesta interacció existeix. Ara ho hem fet amb un grup reduït i necessitem fer-ho amb un grup ampli.

Han rebut contactes del món farmacèutic interessats per la seva descoberta?

No, cal tenir la investigació més avançada. L’empresa farmacèutica inverteix quan veu bastant evident la possibilitat de tenir èxit. Ara bé, amb la publicació de l’article a la revista 'Gastroenterology' potser ens serà més fàcil aconseguir diners per a projectes. No oblidem que ens passem la vida demanant diners per continuar treballant.

Quins altres projectes lidera el seu equip actualment?

Ens centrem en el control de la proliferació cel·lular, en com les cèl·lules es divideixen, què regula la divisió i què falla en cèl·lules tumorals. També investiguem la inestabilitat genètica, és a dir, els mecanismes que fan que el DNA d’una cèl·lula s’alteri a l’atzar de manera exagerada i descontrolada. Quan una cèl·lula es divideix les cèl·lules filles han de tenir exactament la mateixa informació que tenia la mare perquè si no s’hauria creat una mutació. Però hi ha cèl·lules, les tumorals, que cada vegada que es divideixen tenen noves alteracions. Moltes d’aquestes no són rellevants, però algunes  contribueixen a que el tumor sigui més maligne. D’aquí que els tumors són tan difícils de tractar perquè hi ha molta inestabilitat genètica. Pots utilitzar un fàrmac i matar quasi totes les cèl·lules però a causa de la inestabilitat genètica es produeix una cèl·lula resistent que torna a créixer. És molt important estudiar aquesta inestabilitat perquè si la impedim en utilitzar un fàrmac serem més efectius i no deixarem que cap cèl·lula s’alteri i pugui continuar. O, encara que sembli contradictori, de vegades ens aprofitem d’aquesta exagerada inestabilitat per matar millor les cèl·lules tumorals.

El futur de la lluita contra el càncer passa per teràpies personalitzades?

Hi ha moltes maneres per les quals una cèl·lula deixa de respondre al seu entorn i conseqüentment proliferen i envaeixen de manera descontrolada. Si utilitzem un fàrmac que ataca una via que no és la que utilitzen les cèl·lules d’un tumor d’un pacient concret aquestes cèl·lules no respondran i el tumor continuarà creixent. Per tant sí, els tractaments han de ser personalitzats perquè no en tots els càncers hi ha les mateixes alteracions. Però aquesta especialització és molt cara, no només la part d’investigació sinó també els costos de la sanitat.

 

 

Com diria que es troba la investigació en l’àmbit de la salut?

Podríem dir que la crisi està afectant la investigació igual que a la societat, està desapareixent la  classe mitjana, s’està polaritzant. Abans de les retallades s’havia fet un pas molt important a Espanya i a Catalunya. S’estava produint força bé respecte d’Europa, però des de la crisi s’ha retallat molt i això és perillós perquè els grups de recerca s’han reduït de mida, molts projectes no es continuen i aleshores no s’és competitiu. A més molta gent jove es queda sense poder començar. A Catalunya, la Generalitat ha posat unes cireretes que són els instituts de recerca, als quals els dóna força recursos. Això ha situat Catalunya en biomedicina en l’àmbit mundial. Però una cosa són les cireretes, que realment són molt importants i queden molt bé de cara a fora, i l’altra és la investigació de base, la cantera, que és on estaríem molts de nosaltres, i que cal mantenir, si no tot s’enfonsa.

Com a docent, veu el futur garantit en el món de la investigació a casa nostra?

Hi ha gent que es decanta per la investigació però molts investigadors se’n van a fora i no tornen. A la meva època era lògic marxar a fora per fer una estada postdoctoral per aprendre i tornar després. Ara, als joves que marxen els costa molt tornar per treballar aquí. Els que tenen molt clar que volen dedicar-se a la recerca se’n van a fora i no tornen i els que no volen fer aquest via crucis busquen dedicar-se a una altra cosa.

Ser investigador implica inestabilitat laboral?

Hi ha molta inestabilitat en els investigadors fins als 40 o 45 anys. Hi ha gent que no té la seva primera feina estable fins aquesta edat. Hi ha persones contractades per projectes i quan un projecte s’acaba els toca esperar fins que els donin un altre. Són com freelance i cap institució es responsabilitza d’aquestes persones. Avui dia, però, això passa en molts àmbits.

Cal donar a conèixer més la feina de grups de recerca com el seu?

A la facultat organitzem des de fa uns 10 anys en el marc de la Setmana de Recerca tres conferències de divulgació científica. Sota el nom “Ciència oberta al barri” expliquem a la ciutadania què fem els grups de recerca de la facultat i el cert és que tenen molt èxit. Penso que és la nostra obligació explicar què estem fent perquè la recerca està finançada amb fons públics i s’ha d’explicar a la gent

Encoratjaria els joves a investigar?

Sí, però t’ha d’agradar molt. Realment t’ha d’entusiasmar anar avançant en el coneixement encara que la utilitat d’allò que estudies sigui a llarg termini. A més, avui dia has d’estar disposat a marxar fora per una temporada indefinida. Cada cop és un món més competitiu però és una feina molt maca.

La intensitat de la feina li permet gaudir de Sant Feliu?

Per mi Sant Feliu no és gens ni mica una ciutat dormitori. Sóc sòcia del CineBaix, del Fet a Sant Feliu i he estat molt vinculada al Cau durant molts anys pels meus fills. M’hi sento molt a gust.