febrer 2014 | Sant feliu de Llobregat

|

<< anterior

següent >>

Agustí Vilar és poeta, escriptor, gran defensor de la cultura, lector incansable i santfeliuenc de cap a peus. Mestre de professió, va haver de deixar les aules a causa de la síndrome d’Usher, malaltia que el va deixar sordcec amb 35 anys. Des d’aleshores està al capdavant de la reivindicació de les necessitats de les persones amb discapacitat. Els audiòfons digitals, els sintetitzadors de veu i, en general, les noves tecnologies l’ajuden en el seu dia a dia i li permeten l’accés a la seva estimada cultura. Tot i això, no pot evitar lamentar-se quan llegeix poesia a través d’un robot o quan navega per Internet esdevé una veritable odissea.

Com li agrada que l’identifiquin: com a poeta, amant de la cultura o defensor dels drets de les persones amb discapacitat?

Sóc un militant de la discapacitat, això és indiscutible. Com a persona i com afectat, entenc que haig de ser en aquest camp, que té unes necessitats molt complexes, perquè hi ha moltes coses que no es fan i que per llei s’haurien de fer. Però també em sento molt vinculat al camp cultural i a Sant Feliu.

Va començar a perdre la visió i l’oïda amb 35 anys. Això el va obligar a deixar la seva feina de mestre. S’ha adaptat a la situació?

Aleshores treballava a l’escola pública de Sant Feliu i a la Politècnica de Barcelona.  Va ser molt dur perquè vaig trigar a conèixer quina era la meva malaltia i això em va fer més difícil la rehabilitació. Vaig trigar 8 anys perquè se’m reconegués com a persona sordcega. M’he adaptat a la meva situació, però costa.

Creu que s’ha avançat en la discapacitat en aquests 20 anys?

Les institucions no estan a l’altura i per això existeix la militància, ja sigui de tipus cultural, polític o social, perquè falten coses, la llei no s’ajusta als drets de la gent i el poble lluita, es rebel·la. Sense rebels la societat no avança mai. Però Sant Feliu és una ciutat que l’honora en el tema de discapacitat. Les tres escoles que tenim per a infants i joves amb discapacitat són una bandera magnífica al poble. Encara que també hi ha punts negres. Per exemple, s’han carregat el Patronat i a mi m’agradaria tornar-lo a guanyar perquè era un espai on ens vèiem les entitats de l’àmbit de la discapacitat, que som entitats petites, i el trobo molt necessari.

És membre de l’Associació Cata-lana per a la Integració del Cec (ACIC). Com veu la integració de les persones cegues a la societat?

La discapacitat no està ben vista, ens agradi o no. I puc posar tants exemples com vulgeu. Es continuen obrint locals en què persones amb cadira de rodes no poden entrar-hi. No es que vulgui ser reivindicatiu, però aquesta és la realitat. Abans de caure en la ceguesa i la sordesa estava molt posat en la cultura, la política i les entitats i t’adones que les institucions van per darrera de les necessitats de la gent.

En què centra la seva lluita l’ACIC?

Les reivindicacions són molt senzilles: mobilitat, accessibilitat i accés a la feina. M’interessa especialment par-ticipar en esdeveniments culturals: teatre, museus, cinema... En aquestes qüestions és bàsica la tecnologia per accedir-hi i hi calen més recursos. En l’actualitat, també estem fent propostes pel codi d’accessibilitat de la Generalitat, llei que ha de tirar endavant el Parlament. Depenem de la bona voluntat dels partits polítics, i aquí l’ONCE també hi juga un paper important.

 

 

Està afiliat a l’ONCE ?

Sí, és l’entitat de referència quan algú perd la visió. Disposa d’un servei de rehabilitació i mobilitat indispensable pel nostre col·lectiu.

És un gran defensor del braille?

El tacte és l’únic que tenim per cerciorar-nos de les coses. Amb el braille, en la cultura hi ha un abans i un després. El braille significa que els cecs poden educar-se, i tenir educació et dóna l’opció de poder treballar.

Amb la ràbia per la malaltia va desprendre’s de molts dels seus textos que recentment ha recuperat l’Arxiu local. Com va anar la història?

Quan em vaig quedar cec tenia unes perspectives negríssimes, pensava que no em podria recuperar, i tots els textos i poesies que tenia a casa els vaig donar als meus amics, molts dels quals treballaven a l’Ajuntament. Suposo que ho guardaven allà i arran de canvis en l’Administració, la Mari Luz Retuerta, de l’Arxiu va guardar tots els textos. Recentment, uns becaris de l’Arxiu van descobrir tot el material i m’ho van dir.

L’ha sorprès el material que ha pogut recuperar?

La veritat és que ho donava tot per perdut. He recuperat bàsicament la poesia que estava a màquina. Em sembla que també hi ha com mil pàgines de dietaris manuscrits, cròniques dels 80, opinions de quan era un xaval de 20 anys. Escrivia molt sobre els llibres, el poble, els amics... coses íntimes a les quals no dono gaire valor.

Com a poeta i amic de Joana Raspall, ha participat en la definició dels actes de l’Any Joana Raspall. Què li ha semblat el reconeixement?

Ha estat molt bé, que s’hagi fet és importantíssim i demostra que el poble té l’última paraula sobre les persones importants a la ciutat. Les escoles han fet molt. La Generalitat només ha fet els actes institucionals que li pertocaven, però no hi ha dedicat un duro i les retallades no són excusa perquè Sant Feliu té tants o més problemes econòmics i sí que hi ha dedicat diners. L’Ajuntament ha fet un gran esforç i encara hi ha compromisos a fer perquè l’any s’ha allargat.

Quina és la clau de l’obra de Joana Raspall?

La fama de la Joana bàsicament són els nens i nenes, que la coneixen molt. A la trobada de Cavall Fort que es va fer a Sant Feliu estava ple de nens i nenes que van venir de Móra d’Ebre, la Seu d’Urgell, Mallorca, València... i van venir a veure la Joana Raspall. La Joana ha aconseguit entrar en l’imaginari dels nens i nenes. La seva poesia, aparentment senzillota, fàcil, molt popular, ha connectat amb els infants i això és molt difícil.

Va guanyar el Premi de Poesia Martí Dot el 1979 i és membre del jurat. Diria que té bona salut el guardó?

Té una salut molt precària. Encara que l’Ajuntament té voluntat de tirar-lo endavant, la poesia és un tema molt minoritari. S’ha canviat el jurat perquè sigui més jove. També es vol que el premi tingui més transcendència ciutadana i la voluntat és passar-lo a Barcelona però el cert és que no es publica poesia i cada vegada hi ha menys lectors. S’han posat les bases per tirar endavant les noves propostes però, com anirà? Esperem que bé.