RECORD D’ISIDRO MIGUEL

Nos ha dejado un gran amigo y compañero. Isidro Miguel era un buen padre y un ciudadano ejemplar. Comprometido con su municipio,
Sant Feliu de Llobregat, y con el deporte, él fue presidente del equipo de futbol de nuestra ciudad, el Santfeliuenc F.C. Ahora, los que realmente te queríamos nos encontramos solos. Querido amigo, te recordaremos siempre. Sólo me queda darte las gracias por tu amistad. Hasta siempre...

Antonio Caballero

TÚNEL A LES GRASES: NO, GRÀCIES

El barri de les Grases de Sant Feliu de Llobregat té un problema de sorolls des de fa 6 anys, provocat per la intensa circulació de
camions cap a una cimentera.

La solució al problema que ha aprovat recentment l’Ajuntament amb 11 vots a favor de l’equip de Govern (PSC, CiU i ERC) i 10 vots en contra d’ICV i PP, és allargar 600 m un túnel existent i portar- lo fins a la porta d’una escola. D’aquesta manera centenars de camions podran circular les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana.

Fins aquí, un problema, una solució. Però aquesta solució ha generat un gran problema per al barri de les Grases i de retruc per al barri veí de la Salut, per on es desviaran els camions durant les obres, i també per al barri del Mas Lluí, on es requalificaran 14.000 m2 d’espai destinat a equipaments per construir-hi pisos d’alt standing i així pagar les obres de construcció del túnel.

Els veïns de les Grases volem que no s’allargui el túnel i que es construeixi una nova carretera fora del nucli urbà, tal com ja es va aprovar per majoria absoluta l’any 2003, quan ICV estava a l’alcaldia i formava govern amb el PSC. Per què el PSC ha canviat d’idea? L’any 2004 ERC va donar l’alcaldia al PSC. Ha estat el túnel de les Grases la moneda de canvi? Aquest és un preu molt alt per als veïns de Sant Feliu i especialment per als de les Grases, la Salut i el Mas Lluí.

Associació de Veïns i Veïnes de les Grases

LES MEVES RAONS

Tots els esforços que faci la ciutat mai no seran prou. La Creu de Sant Jordi de la nostra més alta institució política tampoc no equilibra prou la seva enorme generositat. Certament aquest homenatge omple d’orgull i gratitud perfectament tres generacions de santfeliuencs i santfeliuenques. No puc resistir-me de recordar, les claus d’aquest gran personatge que és Joana Raspall.

Atresora prou humilitat per cultivar una llengua prodigiosa. Aquesta longeva i pròspera tenacitat només l’obtenen esperits lliures i oberts com ella. Va néixer amb el noucentisme entre les concissions de Pompeu Fabra i encara batalla perquè ningú no en perdi la tradició. No he conegut mai amb una llengua més dúctil i més elegant que el català de Joana Raspall. Fins i tot quan sembla arcaic, només assenyala la nostra matussera ignorància. Aquí, en preocupar-se de la llengua, referma l’ofici de poetessa. Aquesta preocupació sempre li ha fonamentat artesania, la saviesa que no tothom assoleix.

D’ençà que la conec sempre viu amb l’esperit de servei. Aquest tarannà tan particular i personal no li ho ha imposat ni les seves conviccions religioses ni el seu insubornable compromís amb el país. És molt més senzill que tot això. L’ofici li ha desfermat unes inclinacions gairebé naturals envers la ciutadana que vol un món millor. Durant un parell llarg de dècades mai no he compartit el seu voluntarisme parroquial envers la llengua i els seus desvagats usuaris. Amb exactitud, ara sé que la seva feina és un exemple, no pas solament unes particulars conviccions.

Bibliotecària, mestressa de ca seva, secretària, professora de català, associacionista, escriptora, dramaturga, lexicògrafa, erudita, mare, impulsora del Congrés de Cultura Catalana, conferenciant, creient, aficionada a l’òpera i un llarg etc que avergonyeix la nostra escassa vitalitat. Tot això que he dit amb la columna vertebral de la poesia. Vet aquí el veritable ofici que ha empetitit la Creu de Sant Jordi. En nom de molts de nosaltres que cada dia tastem els teus versos, moltes gràcies, Joana.

Agustí Vilar