Per a Catalunya, la Segona República fou un període clau en la seva història. Des del 1716, amb els Decrets de Nova Planta, Catalunya no tenia institucions pròpies, i ara, més de 200 anys després, les recuperava, per bé que en forma parcial i sota la fórmula de l'autonomia. Francesc Macià, que havia proclamat la República Catalana dins la Federació Ibèrica, va acabar acceptant la formació d'un govern autònom, la Generalitat de Catalunya, les competències del qual foren fixades en l'Estatut d'Autonomia del 1932. El govern català, en el que Esquerra Republicana de Catalunya fou sempre hegemònica, amb els presidents Macià (1931-1933) i Companys (1933-1940), va anar més o menys bé mentres les esquerres estaven en el govern central; i al contrari quan governaren les dretes, durant el Bienni Negre, amb greus enfrontaments amb el govern central, que li valeren la suspensió de l'Estatut i del govern autonòmic. Cal destacar l'obra de la Generalitat republicana en les diverses matèries en les que tenia competències (educació, sanitat, infraestructures, economia, etc).

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola en un ambient d'eufòria. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava arribat el moment per a que la república arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar.

Però la República tampoc va poder resoldre els problemes pendents.

Primer per les divisions entre dretes i esquerres, que s'anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica i la ineficàcia d'algunes de les solucions aplicades.

En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l'ascensió dels règims totalitaris no ajudaren en res a la voluntat dels republicans, especialment els d'esquerra, de crear un règim democràtic estable.