Com va ser la teva infància?

Molt maca. A casa érem pagesos, vivíem en una casa gran i érem molta família. Quan vaig néixer vivíem set persones adultes i de canalla érem dotze germans. També venien els veïns a jugar, i els caps de setmana els cosins. Ens agradava molt la canalla.

Què volies ser de gran?

Sempre he volgut ser mestra, jo. De gran volia estar amb nens. Em vaig haver de posar a treballar als 13 anys, i vaig pensar que ja no podria ser mestra. Tota la meva vida va ser una lluita per aquest tema!

I vas acabar muntant una escola bressol, aleshores guarderia...

Per a nosaltres sempre va ser escola bressol. Ens vam ajuntar cinc dones. Vam anar a fer el curs de Puericultura i vam començar a bellugar-nos per ubicar una escola bressol a la ciutat. Teníem molt clar que volíem anar als barris més senzills, perquè el centre ja estava cobert. I vam anar a parar al carrer d’Agustí Domingo, on vam fundar El Patufet.

Com aconseguíeu el finançament?

Nosaltres no teníem ni un duro. I, com que no teníem diners, vam formar una cooperativa. Ho fèiem tot nosaltres. També vam crear una comissió de pares, i això ens va permetre tenir persones contractades per fer algunes tasques i també fer lluites conjuntament. Vam aconseguir ser guarderia laboral, i rebíem alguna subvenció. Però molts mesos no podíem cobrar, perquè havíem de pagar al personal.

Comenceu amb una escola bressol, però aviat en feu una altra...

Sí, al carrer de Pere Álvarez. L’amo de l’edifici volia parlar amb nosaltres perquè amb l’herència volia crear un servei amb alguna tasca social. I vam fer un tracte: si guanyàvem diners els repartiríem a mitges, però si hi havia pèrdues, les assumiria ell, perquè com a cooperativa nosaltres no podíem.

Com arriba la municipalització de les escoles bressol?

Doncs arriba perquè ho demanem. Ens vam posar d’acord les tres escoles bressol que hi havia i que teníem el mateix estil de treballar. Llavors em van proposar entrar a l’Ajuntament per fer un programa d’infància, i això em va fer molta il·lusió. D’aquí van sortir, per exemple, l’espai nadó (on les mares, algunes embarassades, exposaven els seus neguits), l’espai de 0 a 3 anys i l’espai de 3 a 6 anys. També hi havia un espai lliure fora de l’horari d’escola on venien infants de 0 a 6 anys i on podien estar amb la família. També vam fer horts a les escoles i vam crear la Xarxa d’Atenció a la Infància. La feina va ser molta per muntar-la!

 

Parla’ns d’aquesta Xarxa...

Des del principi vam pensar en els mestres, evidentment, però també en els metges i infermeres de l’ambulatori...Vaig anar a parlar fins i tot amb els que escombraven els carrers. Es van estranyar perquè, segons deien, ells no feien res per als nens. I jo els vaig preguntar: i quan aneu a netejar els parcs, per què ho feu? Ens havíem de posar d’acord tots plegats perquè els infants estiguessin bé i tinguessin ateses les seves necessitats. Si comptem que un nen o una nena són ciutadans, se’ls ha d’atendre com una persona gran, i fins i tot més, perquè estan creixent en un món inhòspit per a ells. Ens reuníem per coordinar-nos. Vam arribar a ser una seixantena de persones, totes professionals de diferents àmbits.

Com neix el Consell d’Infants?

Sorgeix en un congrés que vam fer a Girona amb la Coordinadora d’Escoles Bressol de Catalunya. Va intervenir el psicopedagog italià Francesco Tonucci. Ell té un ninotet que es diu Frado, que és el protagonista dels dibuixos i acudits que publica. Ens vam fer molt amics, fins al punt que va venir a fer la conferència inaugural d’un curs escolar. Li vam demanar de fer alguna cosa aquí, i ell ens va proposar això del Consell d’Infants.

Des que t’has jubilat, quin és el teu vincle amb la infància?

Bé, jo vaig decidir deslliurar-me’n molt i iniciar una altra etapa. Però a prop de casa meva hi havia el rober de Càritas. Veia que las mares entraven a recollir roba i els infants es quedaven a fora. Jo pensava: “pobre canalla!”. Vaig proposar de fer un projecte amb tots aquests infants i les seves famílies. Gairebé tots eren àrabs o sud-americans, i això era molt nou per a mi. Els vaig haver d’estudiar molt per entendre moltes coses! Fèiem les celebracions nostres i també les del seu país d’origen. Era molt interessant!

 Com t’agradaria ser recordada?

Com una persona que reivindica molt el treball en equip i que pensa que les criatures són el més important de la ciutat. Perquè no són el futur de Sant Feliu: són el present. I aprenem molt d’elles.