febrer 2019 | Sant Feliu de Llobregat

|

|

 

Entrevista

Quantes dones sou al Casal?

Ara som quasi unes 300 sòcies però també venen al Casal altres dones que no són sòcies i homes que participen en els nostres tallers. En total passen prop de 350 persones l’any.

Totes de Sant Feliu?

No, també venen dones de Sant Vicenç, Pallejà, Vallirana, Cornellà, Sant Just. El  Casal de la Dona de Sant Feliu és una entitat referent a la comarca del Baix Llobregat.

Què ha aportat el Casal de la Dona a Sant Feliu aquests 40 anys?

Ha estat una ajuda molt important per a moltes dones de la ciutat que han necessitat atenció, acompanyament, assessorament, formació i escolta activa. Les necessitats de les dones han anat canviat amb el pas dels anys. Tot va començar l’any 1979 amb la creació del ‘Plàning’ o Centre de Planificació Familiar a Sant Feliu, el segon que es va fundar a la comarca del Baix Llobregat.

Què era el Centre de Planificació Familiar?

Era un servei que es va crear l’any 1979 fruit de les mobilitzacions d’un grup de dones que, acompanyades de professionals de la sanitat i de l’advocacia, van lluitar per poder decidir sobre la lliure sexualitat i maternitat de la dona. En aquella època les dones del Casal atenien les necessitats de les dones en pisos perquè no disposaven d’un altre espai. Tot era tabú i l’avortament estava prohibit. Amb el pas dels anys aquesta planificació familiar va passar a ser competència de la Seguretat Social. Aquestes dones van fer una feina molt important en aquells anys que cal reconèixer.

Les necessitats de la dona van canviant?

Sí, molt. I la nostra feina com a casal és adaptar-nos sempre a aquestes necessitats. Jo recordo quan vaig entrar com a presidenta l’any 2000 que les necessitats eren la lluita feminista i l’empoderament de la dona. Nosaltres trèiem les dones de casa seva, les anàvem a buscar perquè moltes vivien encara sotmeses als seus homes.

 

 

I actualment, quina és l’àrea que requereix més atenció?

Actualment la necessitat més immediata és aconseguir la igualtat de gènere. Crec que estem perdent tot el que hem anat aconseguint al llarg dels anys. Amb aquest govern que ha començat a Andalusia estem retrocedint en matèria de drets de les dones.

Com visualitzes la situació de la dona d’aquí vint anys?

Algunes coses no s’hauran solucionat, però tinc l’esperança que moltes sí. Visualitzo una dona empoderada. Confio molt en la joventut d’ara i aprofito per fer una crida a les dones joves de la ciutat que s’acostin perquè necessitem que el Casal tingui un relleu generacional.

Com vas arribar al Casal?

Durant 20 anys vaig treballar com a dissenyadora de vestits de busseig. L’any 1996 l’empresa va fer fallida i vaig començar a fer cursos a Can Maginàs, un d’ells es deia “Dones i ciutat”. Al curs vaig conèixer l’Alba, tècnica de la Dona, que em va proposar fer una associació sota el nom “Dones i Ciutat”. Dit i fet. De seguida ens vam ajuntar un grup de dones que vam començar prenent nota de les barreres arquitectòniques amb  què es topaven les mares que portaven cotxets. Finalment l’associació es va dissoldre i va ser després que vaig arribar al Casal.

Què recordes dels teus inicis?

Les tertúlies cafè que fèiem i que continuem fent al Casal, encara que no preníem cafè sinó refrescos i galetes. Vam començar amb les converses perquè les dones necessitàvem trobar un espai de diàleg on se sentissin lliures d’expressar els seus problemes. M’emociona recordar aquelles primeres tertúlies.

 

 

Sou la primera entitat de dones de tota la comarca del Baix Llobregat que celebra els 40 anys d’història...

Sí, és una satisfacció molt gran! La satisfacció d’haver ajudat moltes dones en la seva lluita, perquè la lluita de cada dona és la lluita de totes. En aquests 40 anys hem aconseguit trencar molts prejudicis i donar suport a moltes dones maltractades.

Quin és el paper del Casal dins del protocol local d’atenció a les víctimes de violència de gènere de la nostra ciutat?

El Casal de la Dona forma part de la Xarxa de Coordinació i Atenció a Dones Víctimes de la Violència de Sant Feliu de Llobregat. El nostre paper dins d’aquest circuit local d’atenció a les víctimes és derivar els casos de violència de gènere al Programa Dones i Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament. Tenim una advocada que assessora les víctimes.

Un cas que t’hagi impactat?

Una dona maltractada que vivia atemorida perquè el seu home dormia amb una pistola sota el coixí i que després de molta lluita i acompanyament va aconseguir separar-se.

Feu tallers molt diversos, constel·lacions familiars, restauració de mobles, dibuix, ioga, zumba, formació digital, comunicació no violenta. Per què trieu aquests temes?

Perquè són els que més interessen ara a les dones. Cada edat té una necessitat diferent i a les tertúlies intentem detectar quins tallers poden donar resposta a aquestes necessitats.

Un taller que t’agradaria fer?

M’agradaria aprendre a fer màgia perquè mai s’ha de perdre la il·lusió a la vida. I també escriure un llibre, qui sap si més endavant.

Amb quines entitats col·laboreu?

Estem dins del Consell de Dones de Sant Feliu, col·laborem amb la Casal de la Dona de Barcelona i amb l’Institut Català de la Dona. A més som membres del Ple del Consell Nacional de Dones de Catalunya i de Polítiques d’Igualtat per a Dones del Consell Comarcal del Baix Llobregat i estem associats a la Federació de Dones per la Igualtat del Baix Llobregat i Ca la Dona.

 

Esteu preparant un petit llibre...

Sí, sobre la història del Casal. També estem preparant un vídeo homenatge que el presentarem el 9 de març durant la festa de celebració dels 40 anys que tindrà lloc a les 11 h, a l’Auditori del Palau Falguera.

Feu el concurs de relats breus per a dones Joana Raspall, com va sorgir aquesta idea?

Durant la reunió de junta dels 25 anys del Casal. Vam anar a casa de la Joana Raspall, li vam proposar que el concurs portés el seu nom i li va semblar molt bé: “Col·laboraré en tot el que pugui”, va dir. Estem molt contentes amb la participació de la gent.

Parla’m sobre el Premi de Reconeixement del Centre d’Estudis Comarcals

Ens van concedir aquest premi l’any 2009 en la modalitat de Reconeixement Cívic. És un premi a l’activitat tan important que duem a terme des del Casal acompanyant les dones en la seva lluita, ajudant-les a recuperar l’autoestima.

El teus desitjos com a dona?

La igualtat entre homes i dones i que la gent no tingui por a la paraula “feminisme”, ja que en nom de les dones que van començar la lluita, la resta hem de continuar la seva tasca. Jo lluitaré per les dones fins al final. I desitjaria dir que de vegades quan sento parlar a alguns homes polítics penso: “Què saben ells del nostre cos, de la nostra ment, de la nostra ànima”. I m’agradaria que aquesta frase sortís publicada perquè és el que sento.