Coincidint amb l’inici de les Festes de Primavera, el divendres 6 de maig al Palau Falguera s’inaugura una interessant exposició que repassa la trajectòria personal i professional de l’arquitecte i escriptor Manuel Sayrach. Sota el títol “L’arquitectura nova de Manuel Sayrach. L'arquitecte de la Torre dels Dimonis”, s’obre a tota la ciutadania una mostra que recull fotografies, originals de dibuixos, peces de ceràmica, mobles i altres elements vinculats a la vida i obra de Sayrach. L’exposició estarà oberta fins al proper 24 de juliol.

Manuel Sayrach i Carreras (1885-1937) va néixer i va viure al barri de Sants de Barcelona, però també va tenir un vincle important amb la ciutat de Sant Feliu de Llobregat, on va morir a la residència familiar. Precisament ell mateix va reformar, quan encara era estudiant, la casa de la família a Sant Feliu, on va construir un mur simbòlic –El mur de la creació–, una pèrgola, un banc de pedra, una parella de gegants presidint una escalinata i dues torres a l’entrada. Utilitzant fragments de miralls, vidres de colors, carbons i el famós trencadís que Gaudí va incorporar al parc Güell, va resumir els set dies de la creació al llarg de 25 metres de mur, a través de formes simbòliques. Els dracs dels forjats van donar nom al lloc, la Torre dels Dimonis. Sayrach va anomenar “estil catalaúnic” el desenvolupament de les seves idees, aplegades amb més de dos mil croquis en un àlbum immens. Malauradament, la casa, ubicada en els terrenys que actualment ocupen des de la Biblioteca fins al Palau d’Esports i des de les vies fins a la rambla Marquesa de Castellbell, va ser derruïda als anys 60.

La seva obra arquitectònica està molt influenciada per Gaudí, especialment en els aspectes ornamentals de caràcter simbòlic. Entre les seves obres més conegudes hi ha les dues cases Sayrach de Barcelona (avinguda Diagonal, 423-425, i carrer d’Enric Granados, 153-155).

Sayrach també va destacar com a escriptor d'obres dramàtiques i poemes lírics. Va concebre, influenciat per Wagner, la creació artística com una integració de les arts i per això va planejar la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la llum, que hauria volgut també musicar, i només en va publicar dos, Abelard i Eloïsa (1919) i Reigzel, l'íntim amic (1920). El 1922 va presentar a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que va publicar el 1931. La seva obra global és exponent d'un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.