Jordi Rius
“Me n'alegro molt, ja que és una persona que se la mereix. Va ser professor meu, un molt bon professor, i la veritat és que és una persona molt emblemàtica a la nostra ciutat”

Gairebé tres generacions de santfeliuencs i santfeliuenques han après amb ell –sempre a les aules del llavors col·legi Lahoz Burgos, i 'avui anomenada Escola Nadal– els misteris de la perspectiva, la barreja de colors o com es fa un pentàgon amb compàs i Rotring sense embrutar la làmina. Paral·lelament a la seva tasca com a professor de plàstica al llarg dels darrers trenta-sis anys, l'aragonès de naixement i santfeliuenc d'adopció Quim Hernández Pellisa, amb la seva honesta humilitat i la constància en la feina com a principals directrius, també ha construït una de les trajectòries més brillants dintre de l'escultura contemporània catalana, com ho demostren les més de 100 exposicions i els premis que ha obtingut, alguns tan prestigiosos com el Gran Premi Internacional d'Escultura d'Aquitània o el Primer Premi d'Escultura Figurativa de Barcelona. Des del 23 de febrer passat, dia en què l'Auditori del Palau Falguera es va quedar petit davant la gran quantitat de ciutadans que van voler acompanyar-lo en l'acte de homenatge organitzat per l'Ajuntament, Quim Hernández Pellisa també té el màxim guardó de reconeixement cívic que atorga Sant Feliu de Llobregat: la Medalla de la Ciutat.  


Moltes felicitats, Quim, per aquesta Medalla, atorgada, segons el decret municipal, pel “conjunt de la teva trajectòria docent, artística i social, i per les teves qualitats humanes i de compromís cívic…
Moltes gràcies, encara que sóc jo el que haig d'agrair a tot Sant Feliu aquesta Medalla de la Ciutat. És un gran reconeixement per a mi, que encara estic assimilant... Realment, quan hi penso, encara no sóc conscient d'haver fet res especial ni tan destacat per merèixer aquesta distinció. A la meva vida sempre he fet allò que he considerat que s'havia de fer, sense buscar mai premis ni reconeixements per la meva tasca ni res semblant; així, doncs, la sorpresa ha estat molt gran. A més, aquest guardó, per a mi és molt especial, ja que és un reconeixement que ve de tota la ciutat; veure tanta gent a l'Auditori, amics de qui no sabia res des de feia molts anys, antics alumnes... Satisfaccions com aquesta em confirmen que val la pena viure i fer coses a la vida.

Era sorprenent el gran nombre de nenes i nens que hi havia en el teu homenatge a l'Auditori...
Sí, gairebé tots alumnes meus, i molts acompanyats pels seus pares, que també van ser alumnes meus. He passat molt de temps a l'escola i he pogut conèixer moltes persones... És molt bonic que uns pares que han passat per la teva escola, on tu has estat professor, d'alguna manera t'encomanin allò que més estimen, que és els seus fills. Això em fa creure que alguna cosa van veure, alguna cosa van sentir, durant el període que vam estar junts a les aules, que els va anar bé després, que van poder incorporar a la seva vida, perquè, si no, no repetirien. És això el que em fa pensar que, a l'escola, no ho dec haver fet malament del tot...

Quim, et consideres més un professor o un artista?
Sens dubte, primer mestre i després artista. A mi sempre m'ha agradat molt l'ensenyança. Molt abans d'iniciar-me en l'escultura, jo estava convençut que no servia per a una altra professió que no fos la de mestre. Vaig estudiar magisteri a Saragossa, i també vaig iniciar la carrera de filosofia a finals dels 60. Jo ja feia classes en un poble petit de l'Aragó, però van tancar l'escola, i llavors vaig sol·licitar el trasllat a Sant Feliu, on vaig entrar a començaments de 1970 a fer classes al llavors Lahoz Burgos, on ja vaig continuar sempre. I va ser en aquella època quan vaig iniciar els meus estudis d'escultura a l'Escola Massana, iniciant així la meva trajectòria artística.

Com neix la teva vocació d'escultor?
Bé, jo vaig néixer a Maella, una població de Saragossa en la qual també va néixer un dels més grans escultors de tot el segle XX, Pablo Gargallo. Des de petit, Gargallo ha estat molt present a la meva vida; just davant de casa hi havia una escultura seva, i crec que allò et marca, perquè quan ets tan a prop de l'art aprens a veure-li el seu valor, si no econòmic, sí cultural... Hi havia altres activitats que també m'agradaven, però per influència de Gargallo vaig escollir l'escultura. La veritat és que crec que s'ha de ser una mica ‘masoca' per dedicar-te a l'escultura, perquè és dura de fer, dura de transportar, dura de vendre…, tot és dur en l'escultura, però si tornés a néixer tornaria a ser escultor.

Després de trenta-sis de docència, l'any vinent ja gaudiràs d'una merescuda jubilació. Quins són els teus plans de futur?
Jo sóc d'una generació que va créixer amb allò de “primer és l'obligació i després la devoció”. Jo he tingut dues grans obligacions, l'escola i la meva família, i una devoció, l'escultura, a la qual no sempre he pogut dedicar tot el temps que m'hauria agradat. Ara que em jubilo i que els meus ja no em necessiten tant, ja és hora que passi una mica aquest debat, i la veritat és que em trobo amb moltes ganes i forces per dedicar-me plenament a l'escultura.